El país ha viscut hores de caos en la mobilitat, sobretot per la crisi total de la xarxa ferroviària de rodalies i regionals. El detonant ha sigut el temporal Harry i les pluges intenses caigudes dilluns i dimarts, però no cal ser molt perspicaç per a concloure que l’estat de la xarxa ferroviària convencional a Catalunya arrossega un deteriorament que no és puntual. Les obres en marxa en el llarg recorregut, com ara els treballs d’implantació d’ample internacional al corredor mediterrani, ajudaran a configurar un context més favorable, però mentrestant això no es materialitza, el dia a dia dels usuaris continua sent un malson amb poques treves.
La caiguda d’un mur pels aiguats, que el ministre Puente no veu imputable al gestor de la xarxa, ha provocat un terratrèmol que ha afectat l’autopista AP-7, que ha tingut i tindrà les seues derivades polítiques i en què els maquinistes de tren sembla que hagen volgut sucar-hi pa. La gent, com acostuma a passar en estos casos, no està tan empipada per la interrupció brusca del servei com per la falta d’informació i comunicació i la falta d’alternatives. A les Terres de l’Ebre, ens ha tornat a tocar el paper de l’aneguet més lleig, ja que no hem tingut cap alternativa als regionals de l’R15 i l’R16: ni ens arriben per ara vies d’alta velocitat d’ample internacional, com sí que tenen a Tarragona, Girona o Lleida, que han pogut reforçar el servei regional d’alta velocitat, ni Renfe s’ha dignat a establir un servei alternatiu per carretera, com sí que ha fet en moltes altres zones del país, més poblades que esta. Caldrà persistir en la reivindicació, fins ara liderada amb pocs suports per la plataforma Trens Dignes.
